sexta-feira, 15 de janeiro de 2010

Abiso a Aurélio




Aurélio, pai de las fames,
Nun solo de estas, mas de quantas yá houbo
Ou hai ou ha de haber por estes anhos,
Quieres anrabar l miu rapaç.
I nien l scondes : andas cun el, ris-te cun el,
Apegado al sou cuorpo spurmentas de todo!
Nun bás a cunseguir; puis antes de me tramares
Bou-te a agarrar purmeiro i meto-te-lo na boca.
I se assi te fartaras, calharie-me;
Mas dá-me pena fazer esso, puis a passar fame
I sede, cuitadico de mi, daprende l miu rapaç.
Antoce deixa-lo, anquanto nun te ambergonhes,
Senó chegas al fin, cun el na boca.

Catulo, Poemas, 21




[an lhatin

Aureli, pater esuritionum,
Non harum modo, sed quot aut fuerunt
Aut sunt aut aliis erunt in annis,
Pedicare cupis meos amores.
Nec clam ; nam simul es, iocaris una,
Haerens ad latus omnia experiris.
Frustra; nam insidias mihi instruentem
Tangam te prior irrumatione.
Atque id si faceres satur, tacerem;
Nun ipsum id doleo, quod esurire,
A! meme, puer et sitire discet.
Quare desine, dum licet pudico,
Nei finem facias, sed irrumatus.

Catuli Carmina, 21]





Sem comentários: