L xastre

Naqueilha aldé

al fondo la pracica, yá belhica,

que anféitan uito acácias andecisas,

hai alhá, a modo belando un calhado triste,

quatro santos a las puortas l’eigreija.

I nó mui loinje, nua squina,

un xastre, spessas bezes delantre la puorta,

que passou de ls sessenta i se biste de negro.

Ten oclos i cuose.

L sol abaixa

para ua cama de bioletas i de rosas.

Alguns páixaros assóman-se, i relhúzen

uolhos de gato, pastoricas pul suolo.

Sálen ls ninos de la scuola; cun rugido

ban-se a la fuonte para ua guerra d’arrepinchos.

Fuorças l xastre nun ten para s’admirar

cula çpedida mágica de l die.

Bai cosendo, cosendo. I se la cabeça lhebanta,

será solo para anfilar l’agulha.

Josep Carner (1884-1970)

in Veintiún Poetas Catalanes para el Siglo XXI, antologie de poesie catalana ourganizada por José Agustín Goytisolo, Ed. Lumen, 1996, pp. 32-35.

[Poema ne l oureginal Catalan:

En aquell poble

al fons de la placeta, ja velleta,

que adornen vuit acàcies indecises,

hi ha, com vetllant en abatut silenci,

quatre sants a les portes de l’església.

I no pas lluny, en una cantonada,

un sastre, tot sovint arran de porta,

ha tombat els seixanta i va de negre.

Porta ulleres i cus.

El sol davalla

cap a un jaç de violes i de roses.

Algun ocell es mostra, i ja s’albíren

ulls de gat i lluernes per la terra.

Ixen els nois d’estudi; fent tabola

van a la font per a un combat d’esquitxos.

Esma el sastre no té d’extasiar-se

davant el màgic del dia.

I va cosint, cosint. Si el cap enlaira,

serà només per a enfilar l’agulla.]