quarta-feira, 19 de março de 2008

Paisaige 22

Stá citre l'aldé an lhembráncia, agora solo lhembrácia adonde se ourganízan géstios i s'agarra un tiempo sereno de zaspero. Pula rue, l ressono debuolbe ls passos ne ls paralelos, alta nuite, i ls oulores scuorren nas augadeiras cumo an die de mundiada, quando l'aldé inda era l centro de l mundo. Se buolbo, nunca buolbo, que bolber deixou de ser un géstio i se tornou nun ampossible doce, nua cortina adonde sembro l que perdi i solo an perdas me nace i crece: la perda que me sorbiu un die, fui-la adiando cumo a remédio agre, mas de nada baliu que bien le fui ampalpando l crecer de las metáteses cumo biaige de que nunca se buolbe, para siempre. De las pessonas quedórun ls nomes, ls nomes i ls puiales solos, frius, adonde se séntan lhembráncias i sudor de fin de die. Todo l sentido benie daqueilho a que m'afiç, esse corropiu de géstios a que las palabras yá nun puoden serbir de lia. Mais abaixo, las lhinhas de alta tension son benas por adonde se slúbia l berde que a cada anho chube cula primabera. Inda alhá stá l miu riu, mas yá nun cuorre, a percisar de eimagrecer i cun colestrol a mais; ls caminos achegórun-se a la piel de las stradas, ambeija d'aguatáren altemobles; yá mal dóuran panes la prainada i ls tratores nun stan al son de fazer aguçadeira al bolcar de la relba: quaije todo parece que s'eilude inda an sou sítio, nun fura ua airaçada que se me puso n'alma, altas pressones que m'arrástran para fuora de mi. Assi i todo, torno siempre, que outra casa nun me cabe na lhembráncia.

Sem comentários: