Quando m’agarrei a un camboio a andar tenie setenta anhos
i quatro dies. Yá nun aguantaba mais la cidade
cun todas aqueilhas unhas delantre la boca.
Agora ando porqui, pula mie tierra, cun miu armano.
Son mais las casas sien naide. De ls mil i duzientos que éramos
stamos reduzidos a nuobe: you, que mal apenas cheguei,
la Bina, Pinela l camposino, miu armano siempre cerrado
na casa bielha, la Fluménia i l filho boubico
i trés çapateiros yá reformados siempre pul sagrado
puli sentados nun scalon.
Ls fúrun-se a stremundiar pul’América, l’Oustrália, l Brasil
adonde Fafin, l boubo, andaba a caçar cun ua faca
i un die matou un jaguar cuidando que era un gato.
An mil nobecientos i binte ua camarada de pedreiros
apuis de seis meses de biaige colgados na borda dun barco
pul mar i l’auga dun riu que nunca acababa,
chegórun a la muralha de la China
que staba mei sbarrulhada i aplediaba por ua mano de ls cuitados.
Purmeiro que zaparecira, l pai de Bina, que iba cun eilhes,
mandaba amboras ua beç por anho
i até le chamában “las cartas de la China”. Na purmeira preguntaba
por ua cabra que tenie febre l die an que se fui ambora,
na segunda dixo que habie comido ua queluobra,
na treceira falaba dua tie que le pregaba ls botones,
la quarta staba chena de sgarabatados cumo fázen las galhinas
na lhama, para amostrar que yá era un chino
i se habie squecido de todo, até de las palabras.
Ls mius nunca salírun de casa: miu pai
bendie carbon
i mie mai fazie las cuontas nun papel pardo.
Cumo eilha nun sabie ler nien screbir marcaba lhinhas dreitas
pa la giente delgada i redondas pa ls clientes mais gordos.
Ls númaros tenie-los andrento la cabeça i quando pagában
riscaba-los cun ua cruç.
Porqui l aire ye buono i l’auga cuorre por grandes rieiros,
altemobles nun hai i ls perros stiráçan-se al meio las stradas.
Tonino Guerra, E’ Mel [1981]
Traduçon de Fracisco Niebro
[an romanholo:
Ò ciap un tréno in chéursa ch’éva stènt’an finóid
e quatar dè. A n u n putéva piò da stè in zità
sa tótt cagli òngi davènti ma la bòcca.
Adès a so aquà te mi paàis, da e’mi fradèl.
L’è pin ad chèsi svióiti. Da meladusént ch’a semmi,
a s sémm ardótt in nóv: me ch’a so apéna arivát,
la Bina, Pinèla e’cuntandóin, e’ mi fradèl che sta sémpra
tla chèsa vècia, la Filuména se su fiul imbezéll
e tri pensionèd ch’i sta disdài sòura i scalóin dla piaza
e che una vólta i féva i calzulèr.
Ch’ilt i è andè chisà duvò: Amèrica, Austraglia, in Basóil
in dò che Fafin e’ mat l’andéva a caza se curtèle
e l’à amazè un giaguaro credénd ch’e’ fóss un gat.
Te melanovzént e vóint una masa ad muradéur,
dop a si móis ad viaz sla tèsta spindléun d’una bèrca
a guardè l’aqua de mèr e pu quèla d’un fiómm ch’u n finéva mai,
i è arivàt ma la Muraia Cinàisa
ch’la s’éra ròtta dimpartótt e u i éra bsògn dal mèni de puràz.
Próima da sparói de tótt e’ ba dla Bina ch’l’éra sa lòu
l’a fat avài nutóizi un an par cl’èlt
che pu I li cèma “al lèttri da la Cina”. Tla próima e’dmandéva
d’una chèvra ch’l’éva la févra e dè ch’l’éra partói,
tla sgònda l’à détt ch’l’éva magnè una béssa,
tla térza e’ parléva d’una dòna ch’la i tachéva i butéun,
la quèrta la éra pina ‘d scarabócc cumè ch’e’ fa al galóini
te pantèn, par fè capói che ormai l’era un cinàis
e u s’éra scórd iniquèl, ènca al paróli.
I méi i n s’éra mai móss da chèsa: e’ mi ba
e’ vendéva e’ carbòun
e la mi ma la tnéva i chéunt s’un fòi ad chèrta zala.
Dato ch’la n savéva nè lèz e nè scróiv la féva dal róighi drétti
par la zèna mègra e di tónd par i cliént piò gras.
I nómar la i tnèva dróinta la su tèsta e quant ch’i paghéva
la i scanzléva s’una cròusa.
Aquà l’aria la è bóna e l’aqua la va pri fóss,
machini gnént e i chèn i sta stughléd te mèz dla strèda.]
Nota – Tonino Guerra [coincido subretodo por haber screbido ls mais de ls guiones de ls cinemas de Fellini] tenie cumo lhéngua mai l romanholo, ua lhéngua minoritaira de la region Eimília Romanha, an Eitália. Por esso el dedica este sou lhibro, E’ Mel, «a mie mai, a miu pai, a mie bó i a miu abó, als bisabós i a todos ls que falában solo an dialeto [romanholo]».
L testo, an romanholo, de que me serbi saquei-lo de l’eidiçon pertuesa [Assírio & Alvim, 2003], que aparece cun traduçon de Mário Rui de Oliveira, i tamien ende me stribei un cachico pa la traduçon, yá que de l romanholo agarro ua eiqui i outra acolhá. Ye dessa eidiçon que tamien saco la seguinte nota de aprécio screbida pul grande scritor, i … tanta cousa mais, Italo Calvino:
«Todo para Tonino se streforma an cuonta i an poesie: an biba boç ou por scrito, ne l cinema, an prosa ou an berso, an eitaliano ou an romanholo. Hai siempre ua cuonta na sue poesie; hai siempre poesie an todas las sues cuontas. I poesie quier dezir ua spriéncia cierta, cuncreta i nun sperada, chena de sentimiento i cul assento dua boç que mos fala. Por esso, L Miel ye un lhibro que será mais guapo a cada anho que passar i deiqui a cien anhos muita giente daprenderá romanholo para ler ne l oureginal la jornada de ls dous bielhos armanos…»
Sem comentários:
Enviar um comentário